El primer record del col·legi

El primer record del col·legi

Corria l’any 1975. Recordo una taula enorme amb uns bancs al voltant, en cadascun d’aquests bancs hi havia 3 nens asseguts. Vaig mirar al meu al voltant: S’ensumava la por i se sentia el silenci. Un nen assegut al meu costat evitava el contacte visual amb la resta de companys. Les nenes estaven en una altra classe. Vaig mirar al sostre. Una llum em va encegar. Vaig aprendre que els fluorescents d’aquella classe eren massa lluminosos per a les meves pupil·les de nen curiós.
Quan vaig recobrar la visió vaig mirar a un nen que tenia davant. Restava capcot. El nen era petit, vull dir que era més petit que jo, i tenia el pèl tes, curt i bru. El seu cap era gran en relació al seu cos, però no era desproporcionat de cap manera. Violant la norma del silenci i sobreposant-me a la meva por, li vaig preguntar com es deia.
El nen va aixecar el seu cap i em va mirar amb uns ulls vius i penetrants que m’escrutaven darrere d’unes enormes ulleres de pasta. Portava un pegat en el seu ull dret. La seva mirada era la d’un tipus intel·ligent i divertit. Semblava un pirata trist. Encara així no es va atrevir a parlar-me. Suposo que, o era més llest o tenia encara més por que jo.
Algun temps més tard vaig poder compartir més taules amb ell i vaig poder gaudir de la seva companyia. Llavors ja no em va fer falta preguntar-li el seu nom. Em va ensenyar moltes coses, doncs sempre va ser un tipus intel·ligent, i si us sóc sincer, desconec què farà ara, però estic segur que tindrà entre mans alguna cosa interessant. Algú em va dir que s’havia ficat en política. Però d’això fa uns anys.
Recordo com si fos ahir que davant la meva insistència a voler comunicar-me amb algú, ja sabeu sóc un ser sociable, la senyoreta Elena, la meva primera mestra, em va dir que era millor no parlar de moment. Anys més tard em va confessar que odiava tenir als nens en silenci i que el primer dia era complicat per a tots, inclosa ella. Recordo que el meu primer dia en l’exèrcit (sí, jo vaig ser dels últims a fer “la mili”) no ho vaig passar tan malament. Maleïts mètodes de l’escola franquista. Maleïda misèria pedagògica. En aquella escola em van pegar i em van castigar en alguna ocasió per ser un “xerraire”. Això li deien a la meva mare: “El seu fill és un nen molt intel·ligent, llàstima que sigui tan xerraire”…
Recordo que adorava a la senyoreta Elena, tots l’adoràvem. Ella mai ni em va pegar ni castigar. Els càstigs van arribar a partir de primer d’EGB. Recordo que era tota una “maggiorata” d’ulls marrons, boca gran, amb un bellíssim pèl castany llarg i llis. Recordo que era tot el contrari a la senyoreta Pili, qui era un filferro amb el pèl bru i ondat. Ambdues acostumaven a tenir una paraula amable, i encara que gastaven males puces si et passaves de la ratlla, la qual cosa era normal en molts de nosaltres doncs teníem 4 anys, eren de lo milloret del infaust col·legi. Va ser la senyoreta Elena qui em va ensenyar a llegir i, tot i que no em va ensenyar a gaudir de la lectura, això no va arribar fins a l’ institut, li estaré agraït tota la meva vida.
Per cert, el nen es deia Santiago. Sempre el vaig admirar en l’EGB. Feia uns murals i uns dibuixos que encara avui jo no seria capaç de fer. Sempre vaig sospitar que rebia ajuda, però jo no els faria ni amb ajuda. Com l’envejava! I jo amb els meus dibuixos de nen de P4. Jo no en se de dibuixar, mai no n’he sabut, i li vaig agafar tant d’odi a la visual i plàstica que evito avui dia dibuixar encara. Amb la Física i Química em passa una mica el mateix, però no em nego a aprendre-les. Amb el dibuix reconec que no puc. Em sobrepassa. Lo meu són les relacions socials, assessorar a persones, fer classe, la tutoria, el coaching, i potser alguna coses més, però dibuixar definitivament no. En fi, a vegades em pregunto quantes persones encara són éssers frustrats en els actuals centres educatius. Espero que no tants com a la meva escola d’EGB. Algun dia, amb un cafè pel davant, si us ve de gust us puc parlar del meu primer record de l’institut. Un món molt més amable i productiu.
I vosaltres, quin és el vostre primer record del col·legi?