Empatia

Empatia

Avui el nostre professor creatiu vol explicar-vos una història sobre l’empatia. Com ja sabeu l’empatia és la capacitat de posar-se en el lloc d’una altra persona i intentar sentir el que sent ell o ella. Per a un tutor-coach és molt important ser empàtic. Sense empatia el procés de coaching fracassarà sense remei.

Amb els meus alumnat solc utilitzar el símil de “Posar-nos les sabates de l’altra persona” o si voleu “la motxilla d’una altra persona”. Em sembla un exemple molt gràfic. Sovint, quan surten a la pissarra a realitzar un exercici, solc asseure’m en la seva cadira, per així entendre millor com se senten a la classe, com veuen la pissarra, des de quina perspectiva em veuen a mi, si fa molta calor o fred, si tenen prou llum natural… D’aquesta forma aconsegueixo sentir-me molt més en sintonia amb ells i elles. És curiós veure les cares que posen quan s’adonen que estic en el seu pupitre, amb els seus llapis, la seva llibreta, el seu estoig. Haig d’aclarir que mai toco res de res, ja que respecto molt les seves coses. Us puc assegurar que s’aprèn molt amb aquesta senzilla tècnica.

Per descomptat, en ocasions els deixo que s’ asseguin en la meva taula i que mirin les meves coses. Aquestes situacions han de ser recíproques, sinó no tenen sentit. Per crear el vincle cal generar confiança mútua.

Des de l’empatia podem entendre moltes coses que ens són desconegudes, podem esbrinar molts matisos que ens poden ajudar a ser millors persones. Que ens faciliten comprendre millor a la resta del món. Perquè en una situació qualsevol, i ja no diem de conflicte, o d’incomoditat, tothom té una mica de raó. Per això, hem de posar-nos en les sabates de l’altre per veure des de la seva perspectiva, per comprendre’l. Per, en definitiva, ser més equilibrats i per tant ser millors persones.

I recorda: davant el dubte, pregunta sempre: Què vols expressar? Què m’estàs volent dir? Com puc ajudar-te? Què puc fer per tu?

Per acabar vull explicar-vos una història que reflecteix perfectament totes aquestes idees:

“En la seva adolescència, una dona hi havia estat embardissada en un lluita llarga i amarga amb el seu pare dur i negatiu. Desitjant alguna forma de reconciliació, esperava amb ànsia el moment en què el seu pare la portés amb cotxe fins a l’institut, moment en el qual estarien l’un amb l’altre durant hores i poder, així, donar un nou començament a la seva relació.

Però el viatge tan esperat resultava ser un desastre: el seu pare es comportava fidel a la seva manera de ser i es passava tot el temps rondinant sobre el rierol lleig i ple d’escombraries que hi havia al costat del camí. Al seu torn, ella no veia escombraries alguna en el rierol rústic i verge. I , com no trobava la manera de respondre-li, al final acabava per callar i passaven la resta del viatge sense mirar-se, cadascun amb els ulls tornats per al seu costat.

Ella va acabar l’institut i anà a la Universitat a l’altra punta del país. Força anys més tard va tenir l’oportunitat de fer de nou aquest viatge ja sense el seu pare que havia mort feia uns anys i es va sorprendre en notar que hi havia dos rierols, un a cada costat del camí. Aquesta vegada ella conduïa i amb tristesa va poder veure que el rierol que veia per la finestra del conductor era tan lleig i estava tan contaminat com l’havia descrit el seu pare. Va pensar que quan va aprendre a mirar per la finestra del seu pare ja era massa tard. Des d’aquell dia es va prometre que preguntaria els “per quès” de les opinions de la gent abans de jutjar a ningú”

Ara, si ets tan amable, contesta a aquestes preguntes:

Què t’ha semblat tot plegat? Què has sentit en llegir aquesta història? En quantes situacions t’has vist enmig d’un mal entès? Com pots posar-te en les sabates de un altre?