Quina és la teva màscara?

Quina és la teva màscara?

Fa uns dies la “Núria”, (nom fictici), una alumna de primer de batxillerat, caminava entre classe i classe amb una cara tan llarga, tan llarga, que gairebé la hi trepitjava. Es va tirar tota l’hora amb la mirada perduda. Una mirada fugissera, amb prou feines mirava la pissarra. Després de pensar-ho diverses vegades em vaig apropar, li vaig preguntar si tot anava bé. Al que va contestar que sí. Tanmateix, el seu llenguatge no verbal em deia tot lo contrari. No vaig voler investigar, al cap i a la fi no és assumpte meu. Els adolescents de vegades passen per males ratxes, i és millor deixar-los al seu aire. Amb freqüència al cap d’unes hores tornen a estar com sempre.

L’endemà quan vaig entrar en classe instintivament la vaig buscar i amb desil·lusió vaig comprovar que tornava a estar igual, però la seva cara havia crescut una mica més. Me les vaig enginyar per apropar-me de forma discreta i li vaig preguntar. Núria, com estàs avui?

La seva resposta va ser demolidora. Em va mirar amb ulls plens d’inquietud i em va dir:
– Profe, prefereixo que no preguntis…

– D’acord. No vull saber de la teva vida més del necessari, però fa uns dies que a la meva classe no estàs com sempre. I només et pregunto com estàs. Sigui com sigui, entenc que no vulguis explicar-m’ho, estàs en el teu dret.

– Profe, no et preocupis, no és per tu.
– Cap problema, si en algun moment et ve de gust parlar ja saps.

Tres dies després la “Núria” em comentava en finalitzar una classe que últimament no s’agradava molt. Li vaig contestar de la forma més amable que vaig poder: “Benvinguda al club, la majoria de les persones som així de ruques”.

Em va preguntar si a mi em passava res semblant. Li vaig dir que en ocasions no em mirava al mirall i que amb prou feines existien fotos de la meva època adolescent. Li vaig dir que durant un temps em va envair una sort de malenconia que no sabria com explicar. També li vaig dir, que ara em penedia de no haver volgut fer-me més fotos. Ara era conscient que ser maco o lleig, és quelcom important, però no pas allò més important. Em va dir que ella no se sentia maca, però tampoc lletja i que li feia ràbia sentir que mai anava a ser una noia que destaqués. A la qual cosa li vaig contestar que jo segurament no destacava en res i que aquesta podia ser la meva principal virtut.

Vam parlar d’alguna idea més. Vam parlar de les armadures, de les màsqueres, de les defenses que tots interposem perquè ens fa por que ens vegin tal i com som en realitat. Són temes personals, tant de la “Núria” com meus. Li vaig preguntar si podia parlar d’ella en el bloc d’Inventtia, a la qual cosa em va respondre de forma afirmativa. Tots dos vam entendre que, ara com ara, donar-li moltes voltes a aquests temes no pagava la pena ja que gairebé tothom, i més encara ella, amb una mica de “planxa i pintura”, amb una mica de Photoshop, i sobretot, amb una mirada seva, una d’aquestes que llança quan gaudeix a la classe de matemàtiques, podria moure el món. Cal dir que la “Núria” té uns ulls profunds, plens de magnetisme. Són ulls d’un altre món.

Com us podreu imaginar no em va creure. Li vaig dir que coneixia un vídeo que podria demostrar com pot canviar la gent amb una mica de creativitat. I que no ha de pensar massa en aquestes coses ja que avui dia, encara que sembli el contrari, no tot és façana. Em va dir que la façana és important, i li vaig donar la raó, però alhora li vaig demostrar que hi ha coses més importants. A més la façana no perdura per sempre, i poques persones tenen la seva intel·ligència. I això és l’important. El que hi ha després de la màscara.

Si la “Núria” protagonitzés aquest vídeo els resultats serien molt més espectaculars. Ella brilla amb llum pròpia, no necessita llums artificials. Us ho puc assegurar.

I vosaltres, què en dieu de tot plegat? Què us ve al cap? Quina és la vostra màscara?