Vida anodina al planeta Alpha

Vida anodina al planeta Alpha

El nostre professor creatiu ha tornat. Aquesta vegada ha proposat un joc al seu alumnat demanant-los de crear una història ambientada en un futur relativament llunyà. En una hora treballant en un aula d’Inventtia això és el que ell s’ha inventat. Què crearan els alumnes? Activaran la ment? Segur que sí.

 

Vida anodina a “α”

Plou a Neo-Tòquio. I jo aquí sense roba adequada. La pluja àcida se’m menjarà. Sort que porto les botes “all-weather”. On s’haurà ficat aquesta grua? Fa deu minuts que l’he demanat! Quan arribi espero que es disculpin els de l’assegurança. Si no ho fan redactaré una reclamació i l’enviaré a la central. Que vagin preparant-se aquests de l’empresa de reciclatge de naus avariades. Que s’hauran pensat, que perquè triguin un quart d’hora penso comprar-me una nau nova? Quina barra!

Fa set minuts que haurà d’haver arribat a Neo-Tòquio i dos minuts que hauria d’estar a Neo-BCN. Avui ma filla es quedarà sense jugar el seu partit setmanal de bàsquet sense gravetat, o com ella diu, “G-less-Bàsquet”.

I ara que hi penso… Com dimonis hem pogut arribar fins aquí? Tanta cultura i robòtica per esperar com feien els meus ancestres? En quin món vivim? Recordo les paraules del meu avi quan m’explicava que ell va al·lucinar en seure en el primer cotxe que funcionava sense conductor. En aquell moment allò va suposar una autèntica revolució. Poder desplaçar-se a més de 100 km/hora sense haver de conduir. Segons deia ell, hi va haver un abans i un després. Ara conduir és un luxe a l’abast d’uns pocs privilegiats. Per aprendre a conduir has de passar uns tests psicotècnics molt exigents. A més cal tenir uns estudis universitaris previs. Com si la Universitat la regalessin. Si no demostres que ets una persona molt intel·ligent i sobretot força equilibrada no et deixen conduir. Bah! I qui vol conduir… És més fàcil que les naus et portin d’un lloc a l’altre sense aturar-te a pensar en res de l’altre món. De Neo-BCN a Neo-Tòquio trigo 2 minuts, 10456 km en dos minuts, així de senzill. Què diria el meu avi? De Neo-Tòquio a Neo-Sidney 1 minut i 40 segons, distància 7826 km. A aquestes velocitats qui vol conduir. Només un sonat ho faria!

Porto exactament 14 minuts esperant. Déu meu, això són dues eternitats! Ma filla deu estar desesperada! En 14 minuts podria fer la volta al món gairebé dues vegades. I això que la meva nau ja té una edat. Els nous models multipliquen la seva velocitat per 5 vegades i són capaços de anar d’un racó a l’altre del planeta en un obrir i tancar d’ulls. I és que la Terra va quedar-se petita ja fa anys. Tot i així ningú no vol marxar…

Quan era petit el meu avi sempre em deia que l’home arribaria a la felicitat en el moment que pogués anar a l’espai exterior com qui va a comprar el diari. Jo no sabia que era el diari. En la meva ment de nen apareixien tota mena d’articles tecnològics d’ultimíssima generació. Em veia a mi mateix rebent el Premi Nobel gràcies a la patent de l’últim diari acabat d’inventar. Un dia li vaig preguntar i després de riure una bona estona em va dir: Vine, que t’ho ensenyaré.

Em va ensenyar un feix de papers una mica arrugats i em va dir que allò era un dels passatemps de la seva joventut. Segons ell, els diaris li havien proporcionat força satisfaccions i els havia aprés a llegir de manera correcta al institut. Jo no entenia res. Aleshores li preguntava què era l’institut i ell em deia que el seu col·legi, on va conèixer a l’àvia. I així successivament un dia i un altre. El meu avi era genial, per ell tot era un joc d’endevinalles.

A lo que anava que m’embolico, el meu avi deia que l’home només seria feliç anant a l’última frontera, anant on sempre havia anhelat anar-hi, a l’espai exterior, on poder descobrir nous mons. Segons ell, feia massa temps que l’home enyorava els temps de Colom o Marco Polo. El problema era que la Terra s’havia quedat petita en un tres i no res per obra i gràcia dels GPS i els autèntics pioners ja no podien aguantar més la segons ells afirmaven: “Vida anodina al planeta α”. Quina paradoxa: L’ésser humà s’ofegava a l’atmosfera terrestre.

Ara bé, de què serveix tenir automatismes a tort i a dret si quan la meva llançadora no funciona vés a saber per què, he d’estar esperant més de 15 minuts aquí palplantat? Definitivament ma filla avui s’endurà un disgust. Com a mínim l’he pogut avisar…Si la meva dona estigués aquí hauria posat la nau en funcionament en un tres i no res, i jo no estaria parlant de tot això. Però avui li toca classe de violí i qualsevol li diu que no vagi després de la morterada que es va deixar en el maleit violí. A vegades penso que està més pendent de les quatre cordes del tros de fusta aquell que de la nena i de mi. Jo no en sé de tocar. Com a molt xiulo i poca cosa més. Treballar amb les mans mai se m’ha donat bé. Lo meu és filosofar. O si no digueu-me com es pot esperar 18 minuts a una maleïda grua sense perdre els estreps.

Aprofitaré per encarregar el vol cap a Titan. Fa temps que em ve de gust un creuer. Ja no recordo l’última vegada que vaig veure el cinturó d’asteroides. Se que la meva dona no ho aprovarà. Té raó. Ja vam anar de viatge de nuvis. A més, hem d’estalviar pels estudis de la nena, que ja té 16 anys. D’aquí no res ens haurem d’hipotecar per enviar-la a la universitat. I és que la nena té tela! No podria estudiar econòmiques com el seu pare, no. Ella ha d’estudiar biologia interestel·lar! Quins collons! Que te n’has d’anar a Urà a estudiar-la la interestel·lar i allà cobren una pasta per l’allotjament i el manteniment del vestit a prova d’ultraviolats! Però la nena entestada, ben segura i entusiasmada, i d’aquí no la treus. En això és igual que el meu avi. Em veig menjant llenties durant una bona temporada per pagar-li només la residència d’estudiants. I després què? Biòloga “de la muerte”! I a fer cua al servei d’ocupació interplanetari, igual que sa mare, que es filòloga. Mare meva! 20 minuts i la grua no apareix per enlloc. I ara com li explico jo això a la meva dona…

 

I tu, tens ja la teva història a punt? T’animes a compartir-la amb nosaltres? Si et ve de gust la podem publicar…