INVENTTIA | ACTIVA LA MENTE

Blog de noticias

8 des. 2014

Les etiquetes

/
Publicat per
/
Comentaris0

En un autoservei, una senyora de mitjana edat agafa una tassa de brou calent. Tot seguit se seu en una de les nombroses taules del local, però s’adona que s’ha oblidat el pa. Llavors s’aixeca, va a agafar un panet i torna a la taula on s’havia instal·lat. Sorpresa! Davant de la seva tassa de brou hi ha un home de color, un negre, que menja tranquil·lament, sense immutar-se. “Quina barra!”, pensa la senyora. Però no s’acoquina i asseient-se al costat del negre, parteix el panet a trossos, els fica en la tassa que està davant de l’home i fica la cullera.
El negre, complaent, somriu. Cadascun pren una cullerada. Tot això en silenci. Havent acabat el brou, l’home s’aixeca, es va a la barra i torna amb un generós plat de pasta i… dues forquilles. Mengen els dos, la dona i l’home, del mateix plat, sempre en silenci. Una vegada acabat el plat, l’home decideix anar-se. “Fins ara”, diu l’home, amb un somriure. “Adéu”, contesta la dona, amb to altiu.
La dona ho segueix amb la mirada. Una vegada reposada de la seva sorpresa, busca la bossa que havia penjat en el respatller de la cadira. Però la bossa ha desaparegut. Per un moment pensa el pitjor. No obstant això, després de mirar al seu al voltant, veu la seva bossa penjada del respatller d’una cadira dues taules més enllà d’on s’havia instal·lat i, damunt de la taula, observa una safata amb una tassa de brou fred.
S’adona del que ha succeït immediatament. No ha estat l’africà qui s’ha menjat la seva sopa: ha estat ella qui, equivocant-se de taula, ha menjat a costa de l’africà
.”

Aquesta història no és meva, és del Col·lectiu No-Violència i Educació. Jo he fet una petita adaptació però seria inadequat per part meva atribuir-me-la. El cas és que il·lustra perfectament lo nocius que poden arribar a ser els prejudicis. En la nostra societat de l’abundància tenim tendència a menysprear a alguns col·lectius. Els ciutadans d’Europa en general som afortunats. Però cada vegada tenim menys riquesa espiritual. Valorem poc el que tenim i no ho volem compartir amb aquells que tenen força menys que nosaltres.

Netegem la nostra consciència fent donacions a ONG’s per pal·liar les desgràcies i la gana en racons del nostre planeta que segurament mai podrem veure amb els nostres propis ulls, i no volem ajudar als quals tenim a poca distància de les nostres llars. De vegades el que podem veure en la porta del Mercadona és la mendicitat com a forma de vida. La qual no aprovo. Tanmateix, en altres ocasions es tracta de quelcom més profund. Es tracta de la necessitat. Del quedar-se exclòs del sistema. Això sempre ho hem vist com alguna cosa aliena. Però, per desgràcia per a aquest país sumit en una greu crisi, això està començant a tocar a famílies d’aquí. Famílies catalanes, de cognoms Capdevila, Cucurull, Puig, Casals, Casamitjana, Llauradó…

I ara que fem amb aquests prejudicis, si ja no són només els “moros”, els “negres”, els “panxitos” i els “pakis” els que ho estan passant malament. Què passa quan som nosaltres també?

 

Llanço preguntes:

De quina forma aconseguirem acceptar que les persones estem per ajudar-nos sense mirar a qui ajudem?

Podem creure que som tots dignes d’una societat equitativa, sense intentar fer-nos mal els uns als altres? Podem aconseguir-ho? Algú pot dir-me com?

Sé que no és fàcil però per què no intentar-ho. Paga la pena? Sense ànim d’ofendre i només a títol d’exemple: Estic pensant en àrabs i en orientals que vénen al nostre país i en molts casos fan esforços per integrar-se entre nosaltres i no quedar circumscrits al seu “modus vivendi” del seu país d’origen. Però també estic pensant en els espanyols que han marxat a Alemanya o a Regne Unit. Em consta que són gent de mires àmplies. Però en altres casos continuen la seva vida com si estiguessin als seus països i sovint es mostren desconfiats, esquerps o, fins i tot, desnonats. Conec diferents alumnes  que saben el que estic parlant. Però, què podem fer els catalans i catalanes per contribuir al fet que se sentin bé entre nosaltres? Poden els ciutadans àrabs entendre que és perfectament normal que un centre educatiu sigui dirigit per una dona? Aconseguirem nosaltres deixar de pensar que ells només vénen aquí a aprofitar-se dels avantatges del cada vegada més empobrit sistema? Què diríeu si us comento que és possible pensar que ells i elles enriqueixen la nostra societat, ja que sovint són gent amb força cultura? Aconseguiran els alemanys deixar de pensar que els espanyols som ciutadans de segona divisió? I els britànics?

Insisteixo, és un exemple, i sé que a algunes persones no els hi agradarà. Però la intenció no és pas ofendre. Més aviat al contrari, el que vull provocar és una profunda reflexió que ens ajudi a inocular entre nosaltres el virus de la solidaritat, dels valors més elevats que l’ésser humà pot arribar a desenvolupar. Vull ser sincer, en l’institut no m’atreveixo a tractar aquests temes. Tenen massa arestes, i no vull embolics. N’hi ha prou amb ser políticament correcte. Encara que m’encantaria poder xerrar d’això amb la gent que tinc en classe i amb uns altres que he tingut. Però a Inventtia sí que ho puc fer. I no penso perdre l’oportunitat. Ens queda tant per aprendre!

Aprendre els uns dels altres, “blancs”, “moros”, “negres”, “xinesos”, “indis”…Etiquetes, tan sols es tracta d’etiquetes. I a mi que no m’etiqueti ningú…

Sigueu feliços. Avui quan us sigui possible, mireu el cel i sospireu profundament. Quina preciositat…!

Enviar ocmentari